En concret, a la
Llei d’acollida, es parla de l’obligació d’assolir les
competències lingüístiques en les dues llengües, tant en català com en
castellà, per part de les persones immigrades usuàries del servei de primera
acollida. Això sí, es fixa l’aprenentatge del català davant del castellà:
“l’aprenentatge lingüístic ofert pels serveis de primera acollida comença per
l’adquisició de les competències bàsiques en llengua catalana”. Respecte a les
qüestions pràctiques, no es parla d’un nombre determinat d’hores obligatòries
per assolir un nivell adequat de la llengua, no obstant això, s’expressa la necessitat
d’aprovar un reglament amb un nivell lingüístic de referència mínim, com a
resposta a les recomanacions establertes pel Consell d’Europa. És interessant
esmentar aquest punt perquè en altres països de l’espai europeu comú, es dona
una creixent importància als anomenats contractes
d’integració, requisit principal dels quals és l’assoliment de competències
lingüístiques a partir d’un nombre determinat de classes de llengua o llengües
del país receptor, utilitzant-les com a referents de la integració a efectes
d’expedició o renovació de les autoritzacions de residència i/o reagrupament
familiar. Aquest no és exactament, però, el cas català, tot i que hi ha una
certa aproximació a la idea.
Quina llengua cal acreditar
per tal d’obtenir els certificats d’arrelament?
Des del juny del 2011, data d’entrada en vigor del nou Reglament de la Llei de drets i deures d’estrangers el 30 de juny
de 2011, la Generalitat
de Catalunya intervé en el procés d’expedició dels anomenats certificats d’arrelament social, imprescindibles per sol·licitar
l’autorització de residència temporal. i hi intervé establint els criteris que
pretenen ser “compartits i homogenis” per agilitar el procés d’acreditació de
la integració que són els següents: el coneixement de les llengües oficials,
el coneixement de la societat d’acollida i el coneixement del mercat laboral. Fins fa poc per
obtenir aquest document, a més de l’acreditació de temps de permanencia al territori i dels mitjans de
vida, es demanava la certificació de coneixement de les llengües oficials sense detallar criteris homogenis sobre de quina
llengua o llengües es tractava i com se n’avaluava el coneixement. Recordem que a Catalunya les llengües cooficials són el català, el
castellà i l’aranès a la Vall
d’Aran. Per aquest motiu, el marge d’interpretació de la normativa podia ser
força extens.
A partir d’una consulta aleatòria de les pàgines informatives dels ajuntaments de diversos municipis de Catalunya es comprova la dificultat d’esbrinar si es tractava d’acreditació del coneixement de només una de les dues llengües o de les dues llengües oficials, ni com s’avalua el fet de tenir o no tenir certificat d’una de les llengües.
A partir d’una consulta aleatòria de les pàgines informatives dels ajuntaments de diversos municipis de Catalunya es comprova la dificultat d’esbrinar si es tractava d’acreditació del coneixement de només una de les dues llengües o de les dues llengües oficials, ni com s’avalua el fet de tenir o no tenir certificat d’una de les llengües.
Per exemple, a la informació de l’Ajuntament de la ciutat
de Barcelona, que és el marc del nostre estudi, fins fa poc s’hi podia trobar
una nota on consta que el coneixement de les llengües oficials es pot acreditar
amb títols de llengua espanyola o
catalana o original de títol de la matrícula de les llengües d’ús.
Mentrestant, als ajuntaments de les comarques on l’ús del català és més present
com, per exemple, la Garrotxa,
el Berguedà o Tarragona, a la informació s’hi destaca en primer lloc el fet de
conèixer la llengua catalana. Són petits matisos però creiem que tenen una
certa rellevància: el fet d’enfocar la importància del coneixement del català,
en primer lloc es correspon força amb el mapa dels usos lingüístics a les
comarques catalanes: on l’ús del català com a llengua habitual és relativament
alt es destaca en primer lloc el català i on l’ús és proporcionalment més baix
es parla del coneixement d’una de les dues llengües.
L’ús del català entre els
ciutadans immigrats de l’Europa Central i de l’Est
L’any 2011 vam realitzar un estudi pilot sobre les
competències lingüístiques i experiències en aprenentatge de les llengües
catalana i castellana de 71 persones immigrades dels països d’Europa Central i
Oriental acollides pels Serveis Socials de la ciutat de Barcelona els anys
2004-2011. El motiu principal de recollir les experiències de les persones de
l’anomenada Europa de l’Est, dels països exsatèl·lits o dels
exintegrats de l’antiga URSS va ser contrastar la realitat del
col·lectiu amb les percepcions dels professionals de l’àmbit social i dels
tècnics d’immigració autòctons sobre l’adaptació sociocultural de persones
de l’Est: una impressió generalitzada de ser un col·lectiu de
relativament fàcil integració lingüística i cultural. L’objectiu final
va ser observar les competències lingüístiques reals i les motivacions per
estudiar la llengua catalana en un marc territorial tan complex pel que fa als
usos lingüístics com és la zona municipal de Barcelona. Les experiències
relacionades amb la millora de les competències lingüístiques i amb les
actituds vers l’aprenentatge del català de les persones acollides pels Serveis
Socials les vam contrastar amb els resultats del qüestionari realitzat la Maria Gassiot l’any 2010 a 100 participants dels
cursos de català bàsic, organitzats pel Consorci per a la Normalització Lingüística
al districte de Nou Barris de la ciutat de Barcelona.
Les experiències de l’àmbit d’acollida sociolaboral a la
ciutat de Barcelona, han posat en evidència que existeixen dificultats
objectives en la realització de fer del català la llengua vehicular de la
immigració. La seva promoció i l’ús depenen, d’una banda, de les particularitats
de la distribució territorial dels usos lingüístics, i de l’altra, dels sectors
d’inserció laboral de la immigració econòmica i del seu estatus ocupacional.
Els relats recollits a les entrevistes realitzades entre els usuaris dels
Serveis Socials de Barcelona demostren que és imprescindible vincular
estretament l’aprenentatge de la llengua en el context del treball, sobretot en
el cas de les persones d’origen extracomunitari que no tenen dret a acollir-se
als programes oficials d’integració sociolaboral, com ara el PIRMI, i la seva
situació econòmica o disposició d’horaris no permet dedicar-se a l’estudi de la
llengua en un curs. Una opció alternativa a un curs de llengua és el programa
de voluntariat lingüístic. Els nostres entrevistats, interrogats sobre la
possibilitat d’aprenentatge de la llengua catalana en parelles lingüístiques,
han avaluat aquesta opció de manera positiva com la que pot garantir la millor
feina i que s’ajusta més a les seves necessitats i els estalvia l’estrès de
participar en un curs organitzat.
Pel que fa a les actuacions previstes en el programa
PIRMI, vam observar que seria més àgil la inserció sociolaboral o al menys el
seu resultat en termes qualitatius seria més alt, si s’integrés la formació
lingüística bàsica en els cursos de formació professional sense esperar que la
persona beneficiària primer adquireixi el coneixement bàsic de la llengua i
després passi a formar-se professionalment. Podria ser un projecte viable en el
context de la immigració procedent d’Europa Central i Oriental que acostuma
presentar un perfil ben format o professionalment qualificat al qual, en molts
casos, s’ha d’afegir només coneixements lingüístics molt vinculats a l’entorn
laboral. Al mateix temps és imprescindible fomentar la formació continuada
centrada en la millora de competències lingüístiques en català als llocs de
treball. Pot servir d’exemple el programa PROFIT (Programa Orientat a la Formació Integral
dels Treballadors), endegat l’any 2008 i la promoció del qual s’esmenta al Pla
de Ciutadania i Immigració 2009-2012 i que s’adreça al sector de serveis
(comerç, restauració, hoteleria, pastisseria). Aquest programa, realitzat en
col·laboració amb el CPNL, ofereix cursos de formació lingüística adaptats a la
disponibilitat horària dels treballadors i organitzats preferentment al lloc de
treball. Les dades del 2008 -2010 demostren que al menys en el cas dels
col·lectius procedents dels països d’Europa Central i Oriental el seu impacte
va ser mínim. Tot i això, en les seves bases el programa és una idea molt bona
i digna de fomentar tant pel que fa al nombre d’hores lectives (de moment són
només 20) com als sectors d’ocupació.
Sens dubte, com més alt és el
coneixement de la llengua del país, més bona és la integració al món laboral de
la persona immigrada (Gutiérrez et al. 2009), de fet a l’estudi d’experiències
lingüístiques de les persones acollides als Serveis Socials no hem trobat cap
persona que tingui el català com a llengua de comunicació amb autòctons probablement
perquè tots els entrevistats tenien relativament un baix estatus ocupacional
(encara que la seva formació d’origen era alta). Tot i això els pares dels
fills escolaritzats tenien molta consciència que el català és una garantia d’un
millor estatus professional dels fills. Els participants de l’enquesta
realitzada per Gassiot (2010) presenten, encara més, aquesta consciència que el
català pot ser un “ascensor” social.
Cal tenir en compte que a Catalunya i a la ciutat de
Barcelona en particular, s’ha apostat per un model d’integració bidireccional
que hauria de donar lloc a una nova cultura comuna que és catalanoparlant i
alhora sensible a la diversitat lingüística. Tot i això, aquesta reciprocitat
no té prou impacte o prou presència en la percepció dels col·lectius immigrats.
És rellevant tenir en compte la percepció de l’altre i l’altre, al menys en el cas de les persones nouvingudes
de l’anomenada Europa de l’Est, sembla seguir una dinàmica de funcionament
al païs receptor que representa més aviat un model multicultural.
És a dir, viure al costat de la cultura autòctona, respecant-la segons els
codis de respecte del país d’origen, òbviament, mantenint la identitat cultural
i lingüística pròpia sense gaire necessitat de compartir-la amb la societat
receptora. Precisament en el cas de les persones que emigren per motius
econòmics, sobretot a l’inici del procés migratori, el tipus de relacions que
es busca amb la societat autòctona té un caràcter més aviat instrumental:
darrere la decisió d’integrar un o altre aspecte de la identitat cultural
autòctona, ja siguin coses petites com ara un ritus de salutació o
d’acomiadament, ja siguin coses més grans com ara l’opció d’aprendre en primer
lloc el català, sempre hi ha una inquietud pràctica, de “quin profit en puc
treure”, d’això, per millorar la meva situació social i laboral. Potser a
l’hora de dissenyar les polítiques d’acollida i d’integració lingüística dels
nouvinguts s’haurien d’explorar més aquests motius pràctics o instrumentals per
a l’aprenentatge de la llengua catalana.
Agnieszka Mejnartowicz
Coodirectora del Master Inmigración UB
Professora del departament de lingüística general-Filologia eslava
Coodirectora del Master Inmigración UB
Professora del departament de lingüística general-Filologia eslava
[1]
Les referències al coneixement i l’ensenyament de llengua del país receptor es
poden trobar al Manual sobre
integració per a responsables de l’elaboració de polítiques i professionals de la Direcció General
de Justícia, Llibertat i Seguretat de la Comissió Europea
presentat el novembre del 2004 i als aprovats el mateix any Principis bàsics comuns per a la política
d’integració d’immigrants a la
Unió Europea.
No hay comentarios:
Publicar un comentario